Malauradament, el desplegament de moltes infraestructures de telecomunicació dins els nuclis de població s’ha produït històricament sense un procediment del tot estructurat i, prou sovint, massa agressiu cap el paisatge urbà. Cal tenir present que el paisatge urbà és part fonamental del medi ambient urbà i que constitueix un llegat la integritat i continuïtat del qual garanteix una bona qualitat de vida als usuaris actuals i futurs de la ciutat.
Com a cas més paradigmàtic d’algunes pràctiques històriques, es troben els serveis de telefonia mòbil l’esclat dels quals, cap a la darreria dels anys 90 i principis dels 2000, va comportar la instal∙lació progressiva de tot un seguit d’infraestructures aparentment desordenades i poc respectuoses amb entorn. Aquests canvis sobrevinguts van provocar enuig en part de la població i, sovint també, l’aparició d’una certa inquietud social. Amb característiques pròpies, el fenomen es va reproduir a les zones rurals on encara és ben present la imatge de tres o quatre torres dalt d’un turó, l’una al costat de l’altra, en una mena de competició absurda pel terreny…
Exemples de instal·lacions dels anys 90 i principis dels 2000
Més recentment, s’han reprès determinades praxis reprovables amb el desplegament de noves infraestructures de telecomunicació, com ara els cablatges i les canalitzacions de fibra òptica. És cada cop més freqüent veure cables fent voltes per les façanes de qualsevol manera, creuant carrers de banda a banda, o la disposició sobre façana d’agrupacions de caixes de connexió que espatllen sobre manera l’estètica dels edificis. Els diversos operadors d’aquestes tecnologies subcontracten el desplegament a tercers sota criteris econòmics tan extrems que no només han provocat conflictes laborals sinó una gran manca de qualitat final de les instal∙lacions.
Davant d’aquestes situacions, l’agent que ha de vetllar pel bon manteniment i ornament de l’espai públic del municipi no és cap altre que el propi Ajuntament. L’autoritat municipal ha de determinar els criteris públics sobre allò que és i que no és permès de fer a la ciutat, en concordança amb els objectius de l’urbanisme local i sota la base d’algun tipus de codi de bones pràctiques amb capacitat executiva, més respectuós amb la integració visual i estètica dels diversos elements de xarxa que no pas les instal∙lacions habituals que duen a terme les empreses en absència de regulació. Els criteris esmentats han de ser clars i s’han d’anar actualitzant en el temps. Igualment, l’eficàcia final de les mesures pactades ha d’anar lligada a la realització de controls administratius de compliment del codi de bones pràctiques per part de les empreses que s’hi han compromès.
Per altra banda, tot fa pensar que ens trobem davant de nous projectes d’infraestructures de diversos serveis i tecnologies: WIFI, sensoritzacions d’Smart City i xarxes de comunicacions associades (per exemple, LoRa), estacions de telefonia mòbil 4G i futures generacions… El desenvolupament tecnològic actual s’encamina a xarxes basades en equips de dimensions i abast cada cop més reduïts en comparació als anteriors però, en contraprestació, amb requeriments de major capil∙laritat. És a dir, una densitat elevada de components (sensors, antenes, etc.) a disposar a l’espai públic, particularment constatable en les grans concentracions de població.
En aquest escenari, els elements de mobiliari urbà esdevenen estructures de suport idònies dels components de xarxa per tal com faciliten un desplegament més simple de gestionar (el propietari de l’emplaçament és l’Ajuntament) i més ordenat. Alhora, és una requeriment de la mateixa Llei 9/2014, de 9 de maig, de telecomunicacions que exigeix explícitament a les Administracions Públiques que facin per manera de facilitar als operadors l’accés a tubs, pals, conductes, caixes, càmeres, armaris i qualsevol recurs associat que pugui ésser emprat per desplegar i allotjar cables de comunicacions electròniques, equips, dispositius o qualsevol altre recurs anàleg necessari per al desplegament i instal∙lació de xarxes públiques de comunicacions electròniques. És a dir: en alguns casos, la col∙laboració de l’Ajuntament no és tan sols una opció sinó un imperatiu legal.
Per al bon funcionament dels protocols d’instal∙lació i davant la més que probable diversitat de xarxes de comunicacions electròniques de tot tipus que es desplegaran, l’ajuntament haurà de disposar d’un bon inventari, sempre actualitzat, que li permeti d’adoptar les mesures més encertades en cada moment. Per exemple, de cara a peticions d’emplaçament que convidin a la compartició de suports, o per a la retirada d’elements obsolets o fora d’ús.
Exemple de bona pràctica amb la utilització d’un radom que permet ocultar un node WiFi
Finalment, caldrà considerar i estipular les contraprestacions econòmiques dels acords d’accés, en la línia d’allò que assenyalen els apartats 6 i 7 de l’article 37 de la Llei 9/2014, de 9 de maig, de telecomunicacions i que poden esdevenir, si més no, la font d’ingressos que financiï les tasques d’inspecció, supervisió i seguiment de les instal∙lacions de telecomunicació que s’han apuntat.
Autors:
- Fernando Pascual
- Raimon Balart
Enginyers de Telecomunicacions a BCN Projecta Associats SL
